16th December 2019 Daniel Roca

Cartografia de les rareses: a on apareixen?

Read the english version

Isabelline Shrike

Els ocells que apareixen lluny de la seva àrea de distribució, anomenats habitualment rareses, han despertat sempre un gran interès entre els ornitòlegs i els aficionats a l’ornitologia. Els uns estudien aquest fenomen tan complex, sovint lligat a la migració, i per al qual de vegades es troba una explicació, però no sempre. Els altres cerquen rareses per afegir-les a la seva llista personal d’espècies, o simplement per gaudir d’una observació excepcional. Entre tots, el coneixement col·lectiu augmenta. Però, què és exactament una raresa? Són totes iguals? El cert és que hi ha molta diferència entre un migrant rar però, al capdavall, més o menys regular (com ara l’escuraflascons becfí) i una espècie autènticament accidental (com, per exemple, la cotxa cuablava). Espècies de l’est d’Europa, de l’Àsia, d’Amèrica o de l’Àfrica, hivernants del nord que poden aparèixer en forma d’irrupció, estivals del sud que, quan migren a la primavera, passen de llarg de les zones de cria… Cada espècie és diferent i això és, en bona part, el que fa que les rareses siguin tan enigmàtiques i interessants. Vegem alguns exemples per il·lustrar aquesta gran diversitat.

Els casos de la graula i de la cornella emmantellada a Catalunya ens permeten explicar com, de vegades, la línia divisòria entre una raresa i una espècie regular pot fer-se borrosa. Històricament, ambdues espècies han estat força rares, però els episodis de cria dels darrers anys semblen indicar l’inici d’una possible colonització. En aquest cas, només les observacions anteriors als episodis de cria s’han tingut en compte per a la confecció dels mapes. O fixem-nos en la guatlla maresa: Catalunya es troba dins la ruta migratòria d’aquesta espècie entre l’Àfrica i el nord d’Europa, però gran part dels exemplars sobrevolen el territori sense aturar-s’hi. A més a més, localitzar-la al camp presenta una gran dificultat, i es tracta d’una espècie generalment poc abundant, fins i tot allà on cria. Tot plegat explica el nombre tan baix de cites recollides. Espècies críptiques, com ara el mosquiter ibèric, podrien ser més freqüents del que pensem, però sovint són difícils d’identificar, excepte quan es poden sentir cantant, si se n’obtenen bones fotografies, o si són capturades per a l’anellament i s’examinen en mà. Algunes espècies, malgrat reproduir-se en zones relativament pròximes a casa nostra (per exemple, el cuaenlairat), només s’observen molt esporàdicament. En canvi, altres espècies de distribució regular molt més llunyana, com ara alguns mosquiters siberians, han esdevingut més comunes (o més aviat, menys rares) en els darrers anys, especialment el mosquiter de doble ratlla. Aquesta és l’espècie amb el nombre més alt d’observacions de totes les tractades en aquest article, i de vegades ja no es considera “raresa” (tot i que cria a Sibèria i hiverna majoritàriament al sud-est asiàtic). La millora dels coneixements d’identificació i la cerca activa per part de molts observadors pot explicar –si més no, parcialment–, l’increment de cites d’aquesta espècie. Alguns passeriformes estivals propis de l’Europa central o oriental tenen rutes migratòries que no passen per Catalunya en condicions normals, però ho fan força a prop, i només cal que es presenti una situació meteorològica adequada que porti vents de l’est en el moment oportú, per propiciar que alguns exemplars arribin al nostre país (per exemple, el papamosques de collar). Per a d’altres espècies, com ara la piula gola-roja, Catalunya queda dins, si bé just al límit occidental, de la seva ruta migratòria i, encara que són força escasses, habitualment no es consideren autèntiques rareses. Alguns limícoles americans, durant les seves increïbles migracions de llarguíssima distància, poden aparèixer a les nostres zones humides, gairebé en qualsevol època de l’any. Determinades espècies pelàgiques, que generalment es troben a l’oceà Atlàntic, de vegades poden entrar al Mediterrani. Finalment, algunes aus sedentàries i pròpies del país han estat portades al límit de l’extinció –sovint a causa de la pèrdua d’habitat–, i han esdevingut molt rares pel baixíssim nombre d’exemplars presents (per exemple, l’alosa becuda), però no en el sentit d’“esporàdic” o “accidental”, que és el que ens ocupa en aquest article. Altres, ja totalment extingides a Catalunya (com el pioc salvatge), han adquirit, malauradament, plena condició de raresa. La llista d’exemples podria fer-se molt més llarga. Com veiem, doncs, la definició de rar o de raresa no és tan senzilla com podria semblar.

I doncs, si cada espècie és diferent, per què posar-les totes al mateix cistell? Bé, en aquest cas, cartografiar un gran nombre d’observacions d’ocells rars per veure a on apareixen, tot i que estrictament no té un valor científic, ens permet revelar alguns fets interessants sobre l’àrea estudiada, així com sobre la comunitat d’ornitòlegs i observadors del territori. A Catalunya, el portal Ornitho.cat de l’ICO reuneix la majoria d’observacions ornitològiques generades per un gran nombre de col·laboradors. Al cap dels anys, això representa un gran volum d’informació. Tot i que no totes les cites de rareses es troben aquí –alguns observadors utilitzen eBird, i hi ha dades antigues que no s’han introduït a la base de dades–, per al propòsit d’aquest article són més que suficients.

  • Un total de 1.819 observacions d’Ornitho.cat, pertanyents a 118 espècies (vegeu el llistat al final de l’article), han estat processades per preparar els següents mapes. Aquestes observacions inclouen bàsicament els darrers deu anys (des de 2009 fins a juliol de 2019), amb algunes dades anteriors. Les observacions pendents de verificació no han estat incloses.
  • Algunes rareses es queden força temps al territori, i compten amb més d’una observació (sovint, moltes) a la base de dades. En aquest cas, però, estan representades només per la primera.
  • De vegades, les rareses es poden presentar en parelles o petits grups però, en aquest cas, als mapes són considerades com un únic registre.
  • Totes les observacions estan recollides en quadrats d’1×1 km, així com alguns punts d’interès especial o zones d’observació habitual, que poden ser seleccionades directament des del web.
  • Com que hi ha força localitats que compten amb més d’una observació, el nombre total de punts al mapa és de 911. Els punts amb només una observació són els més petits, i la mida s’incrementa proporcionalment a mesura que augmenta el nombre de registres.
  • 638 punts compten amb una única observació de raresa. La resta en tenen com a mínim dos, i els punts més grans poden recollir 11 registres o més.
  • El punt amb el nombre més elevat d’observacions (als Aiguamolls de l’Empordà) compta amb 43 rareses registrades.
  • És interessant remarcar que 273 localitats compten amb dues o més observacions de rareses, assenyalant zones molt atractives per a l’observació d’ocells, o bé visitades amb freqüència per part dels observadors.

Rare birds Catalonia

Cliqueu a la imatge per ampliar

Si examinem el mapa general, és força aparent que, tot i tractar-se d’un grup heterogeni d’espècies, les observacions de rareses no estan distribuïdes de forma uniforme pel territori. Això és degut tant a causes naturals, com al fet que l’esforç d’observació per part dels ornitòlegs tampoc és repartit uniformement. La majoria d’observacions es troben a zones costaneres, o bé a pocs quilòmetres terra endins. Hi ha raons ben conegudes per explicar aquest fet (rutes migratòries, influxos propiciats per vents, etc.). També són molt evidents tres blocs amb més densitat d’observacions, que es corresponen amb les tres principals zones humides costaneres (Aiguamolls de l’Empordà, Delta del Llobregat i Delta de l’Ebre). Però, si ens hi fixem, veiem que l’àrea de Barcelona ciutat i rodalia també presenta un nombre remarcable de cites de rareses. Això indica un esforç de prospecció important i continuat per part d’observadors en aquesta zona, que es troba més a prop de la residència de molta gent i, per tant, pot ser visitada amb més freqüència. Passa el mateix, tot i que a menor escala, al voltant de Tarragona, a on, a més a més, el port afavoreix la possibilitat d’aparició d’alguns ocells rars, majoritàriament gavines. Val a dir, però, que una de les espècies més representatives de la zona, el rar però regular gavià argentat de potes roses, no ha estat inclòs en l’elaboració dels mapes.

Més enllà de la importància de les àrees costaneres i de les zones humides, també és prou clar que la majoria d’observacions es produeix a la terra baixa. El territori de Catalunya és força muntanyós, i les diferents serralades estan majoritàriament cobertes per masses boscoses, però el nombre d’espècies que es pot trobar en aquest tipus d’hàbitats és limitat. Això no vol dir que boscos i muntanyes no siguin importants per als ocells; per descomptat, ho són. Però acostumen a trobar-s’hi en densitats més baixes. I, quan una raresa hi és present, localitzar-la resulta més difícil, doncs l’extensió de territori és molt gran en comparació amb les zones humides, que ocupen una superfície relativament reduïda. A més a més, mentre que és perfectament possible, i sovint exitós, buscar una raresa forestal en petites àrees arbrades a prop de la costa o de zones humides, les espècies aquàtiques acostumen a ser molt menys versàtils a l’hora de triar zones de descans.

En aquest sentit, cal remarcar el fet que una bona part de les espècies considerades “raresa” són espècies aquàtiques, o lligades d’una forma o altra a aiguamolls, rius, mars o altres masses d’aigua. Concretament, 68 de les 118. Això és més de la meitat. I a part, algunes altres, encara que no directament lligades al medi aquàtic, són més pròpies d’espais oberts i de planes que no pas de zones amb relleu accidentat o boscoses.

Una representació del mapa en format de heatmap ens permet fer-nos una idea més clara de les zones que mostren una concentració baixa (blau clar), mitja (blau fosc) o alta (vermell) de cites de rareses. Les àrees vermelles inclouen els tres blocs esmentats anteriorment, corresponents a les tres zones humides principals, però veiem com algunes àrees secundàries també obtenen nombres molt alts de rareses: l’estany d’Ivars, el port de Tarragona, els afores de Girona, els aiguamolls del Baix Ter, l’abocador de Solius (majoritàriament gavines), algunes zones de la plana de la Selva/Gironès, així com l’àrea metropolitana de Barcelona. Per altra banda, trobem grans extensions a on mai s’ha trobat cap raresa.

Cliqueu a la imatge per ampliar

Vegem algunes imatges ampliades. La concentració més gran d’observacions de rareses la trobem a l’Alt Empordà. Aquí, una combinació rica i diversa d’hàbitats propicia unes condicions especialment favorables per a l’observació d’ocells en general. Però, fins i tot aquí, veiem com un nombre limitat de zones d’una extensió relativament petita registra la majoria d’observacions. Són zones emblemàtiques i conegudes per tothom, que gaudeixen d’un merescut prestigi entre els ornitòlegs, la qual cosa afavoreix un constant flux de visitants, mentre que les àrees del voltant, en tenir menys “interès”, també reben menys atenció.

Cliqueu a la imatge per ampliar

Passa el mateix al Delta del Llobregat, a on l’aeroport i el creixement urbanístic han limitat molt la superfície de terreny amb hàbitats adequats per als ocells. Aquestes zones atrauen tant espècies comunes com rareses i, en conseqüència, també la majoria d’observadors.

Cliqueu a la imatge per ampliar

És interessant observar que l’àrea metropolitana de Barcelona mostra un nombre remarcable de rareses registrades (especialment tenint en compte que es tracta d’una zona urbana), la majoria localitzades a les poques zones amb vegetació que queden i que, envoltades d’un “mar de ciment” actuen com a focus d’atracció per a ocells migrants, entre ells, també alguna raresa (Montjuïc, riu Besòs, Parc de la Ciutadella, Diagonal Mar). Aquest fet, combinat amb la situació costanera i la quantitat més elevada d’observadors, explica el nombre de registres. En comparació, veiem molt poques observacions a Collserola, una zona muntanyosa força extensa, forestal i més allunyada del mar.

Cliqueu a la imatge per ampliar

Per descomptat, el Delta de l’Ebre és una de les regions amb una concentració més gran de rareses observades. Veiem però, que les extensions d’arrossar, intensament cultivades, no són especialment productives a l’hora de trobar-hi ocells rars, si més no en comparació amb les llacunes i badies naturals. Grans àrees protegides (Punta de la Banya, Illa de Buda) queden fora de l’abast de la majoria d’observadors, doncs no estan obertes al públic; el nombre de registres en aquests punts no és representatiu del seu veritable –i extraordinari– interès ornitològic.

Cliqueu a la imatge per ampliar

Terra endins, a la Depressió Central (una extensió de territori comparativament molt gran, i majoritàriament agrícola), veiem que l’àrea central (tonalitat fosca) mostra un nombre baix d’observacions. Es tracta d’una zona d’agricultura intensiva de regadiu. En canvi, la majoria de registres es troben concentrats a l’estany d’Ivars, a les zones de secà que envolten el regadiu (tonalitat clara), així com en algunes basses de reg.

Cliqueu a la imatge per ampliar

La imatge ampliada de Girona i rodalia mostra la concentració més gran de registres a les proximitats del riu Ter, ben a la vora del centre de la ciutat, però un nombre molt menor d’observacions riu amunt o riu avall. Tot i que es podria pensar que l’hàbitat en aquestes zones és, si fa o no fa, el mateix, i que les probabilitats de trobar-hi una raresa també haurien de ser semblants, la proximitat a la residència dels observadors és un factor determinant, doncs permet visites freqüents al local patch que, tard o d’hora, s’acaben traduint en troballes interessants.

Cliqueu a la imatge per ampliar

En resum, la cartografia de dades a partir de les observacions generades pels col·laboradors d’Ornitho.cat ens permet constatar que les zones humides, les properes a la costa, així com la terra baixa, són les que més propicien l’aparició de rareses. Però veiem que altres factors també tenen un paper rellevant, i ajuden a destacar algunes àrees amb el pas del temps; localitats d’origen humà a on es produeixen concentracions d’aus (ports marítims, abocadors, basses artificials), zones que actuen com a “imants” per als ocells migrants (“efecte illa”) i, especialment, una prospecció més regular i intensa per part dels observadors en determinades zones.

Un coneixement profund de la biologia de cada espècie és la clau per predir, fins a cert punt, quan i a on poden aparèixer les rareses. Però, per altra banda, sistemes tan complexos com són les poblacions d’ocells, que estan directament connectats a altres sistemes complexos i subjectes a gran variabilitat (com la meteorologia, el clima, la disponibilitat d’aliment, el comportament individual, etc.) sempre mostraran un cert grau d’incertesa. Prou com perquè, quan estigueu al camp, us fixeu atentament en cada ocell i, per si de cas, tingueu present que allò més inesperat podria aparèixer en qualsevol moment.

Espècies considerades per a l’elaboració dels mapes

Cabussó orellut (Podiceps auritus)
Cabussó gris (Podiceps grisegena)
Baldriga cendrosa atlàntica (Calonectris borealis)
Baldriga capnegra (Puffinus gravis)
Baldriga grisa (Puffinus griseus)
Mascarell cama-roig (Sula sula)
Pelicà vulgar (Pelecanus onocrotalus)
Corb marí pigmeu (Microcarbo pygmaeus)
Martinet dels esculls (Egretta gularis)
Flamenc menut (Phoeniconaias minor)
Cigne petit (Cygnus columbianus ssp. bewickii)
Cigne cantaire (Cygnus cygnus)
Oca riallera grossa (Anser albifrons)
Oca pradenca (Anser fabalis)
Oca de bec curt (Anser brachyrhynchus)
Oca de collar (Branta bernicla)
Ànec canyella (Tadorna ferruginea)
Xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris)
Xarxet americà (Anas carolinensis)
Xarxet alablau (Anas discors)
Morell de collar (Aythya collaris)
Morell buixot (Aythya marila)
Morell menut (Aythya affinis)
Èider (Somateria mollissima)
Ànec glacial (Clangula hyemalis)
Morell d’ulls grocs (Bucephala clangula)
Bec de serra petit (Mergellus albellus)
Bec de serra gros (Mergus merganser)
Ànec capblanc (Oxyura leucocephala)
Voltor dorsiblanc africà (Gyps africanus)
Àguila marina (Haliaeetus albicilla)
Àguila imperial ibèrica (Aquila adalberti)
Àguila cridanera (Clanga clanga)
Àguila pomerània (Clanga pomarina)
Arpella pàl·lida russa (Circus macrourus)
Aligot calçat (Buteo lagopus)
Aligot rogenc (Buteo rufinus)
Falcó llaner (Falco biarmicus)
Guatlla maresa (Crex crex)
Rasclet (Porzana pusilla)
Polla blava d’Allen (Porphyrio alleni)
Corredor (Cursorius cursor)
Daurada petita americana (Pluvialis dominica)
Daurada petita del Pacífic (Pluvialis fulva)
Fredeluga gregària (Vanellus gregarius)
Territ fosc (Calidris maritima)
Territ becadell (Calidris falcinellus)
Territ de Baird (Calidris bairdii)
Territ cuablanc (Calidris fuscicollis)
Territ pectoral (Calidris melanotos)
Territ rogenc (Calidris subruficollis)
Xivitona maculada (Actitis macularius)
Siseta cendrosa (Xenus cinereus)
Gamba groga petita (Tringa flavipes)
Becadell gros (Gallinago media)
Escuraflascons becgròs (Phalaropus fulicarius)
Escuraflascons becfí (Phalaropus lobatus)
Escuraflascons de Wilson (Phalaropus tricolor)
Tetolet becllarg (Limnodromus scolopaceus)
Paràsit cuallarg (Stercorarius longicaudus)
Gavina de Bonaparte (Chroicocephalus philadelphia)
Gavià caspi (Larus cachinnans)
Gavinot (Larus marinus)
Gavina capnegra americana (Larus atricilla)
Gavina de Delaware (Larus delawarensis)
Gavinot polar (Larus glaucoides)
Gavina de Franklin (Larus pipixcan)
Gavineta cua de tisora (Xema sabini)
Xatrac rosat (Sterna dougallii)
Xatrac bengalí (Sterna bengalensis)
Xatrac reial (Sterna maxima)
Somorgollaire (Uria aalge)
Abellerol de Pèrsia (Merops persicus)
Alosa banyuda (Eremophila alpestris)
Piula grossa (Anthus richardi)
Piula de Hodgson (Anthus hodgsoni)
Grasset de costa (Anthus petrosus)
Cuereta citrina (Motacilla citreola)
Ocell sedós (Bombycilla garrulus)
Cuaenlairat (Cercotrichas galactotes)
Cotxa cuablava (Tarsiger cyanurus)
Cotxa diademada (Phoenicurus moussieri)
Còlit del desert (Oenanthe deserti)
Còlit pàl·lid (Oenanthe isabellina)
Bitxac comú siberià (Saxicola maurus)
Tord de Naumann (Turdus naumanni)
Tallarol xerraire (Sylvia curruca)
Tallareta sarda (Sylvia sarda)
Tallarol de Moltoni (Sylvia subalpina)
Boscarla d’aigua (Acrocephalus paludicola)
Boscarla dels arrossars (Acrocephalus agricola)
Boscarla dels matolls (Acrocephalus dumetorum)
Bosqueta pàl·lida occidental (Iduna opaca)
Mosquiter pàl·lid oriental (Phylloscopus orientalis)
Mosquiter ibèric (Phylloscopus ibericus)
Mosquiter fosc (Phylloscopus fuscatus)
Mosquiter de Hume (Phylloscopus humei)
Mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus)
Mosquiter reietó (Phylloscopus proregulus)
Papamosques de collar (Ficedula albicollis)
Mastegatatxes de l’Atles (Ficedula speculigera)
Papamosques menut (Ficedula parva)
Capsigrany pàl·lid (Lanius isabellinus)
Botxí d’estepa (Lanius pallidirostris)
Capsigrany bru (Lanius cristatus)
Graula (Corvus frugilegus)
Cornella emmantellada (Corvus cornix)
Estornell rosat (Pastor roseus)
Pardal de passa (Passer hispaniolensis)
Passerell golanegre (Acanthis flammea)
Pinsà carminat (Carpodacus erythrinus)
Pinsà trompeter (Bucanetes githagineus)
Repicatalons de Lapònia (Calcarius lapponicus)
Sit blanc (Plectrophenax nivalis)
Repicatalons petit (Emberiza pusilla)
Repicatalons rústic (Emberiza rustica)
Sit capblanc (Emberiza leucocephalos)
Sit capnegre (Emberiza melanocephala)

, , , ,